L'incendi de les papallones (fragmento) - Agnès Llobet

RETORNA LA SANG AL SEU ORIGEN 
o el llum de nit

Celebrant els sis anys.
Un xafogós vespre de juliol,
el llum de nit de la meva taula
cau en terra
sense explicació aparent
i m'alç del llit.
La meva mare
encara dorm sotmesa al vàlium.
La llum del passadís
em féu contemplar
tota aquella sang
brotant per davall de la porta
del lavabo.

Vaig aprendre
la lliçó: quan un objecte se'n va,
ignorar aquest esdeveniment
és una covardia que retorna.
Un cuc a les butzes.
M'acomiadaré de tot allò que
               m'acompanyi,
de tot allò que em comprengui.

Els veïnats sovint em ridiculitzen
quan em veuen
al costat de les escombraries.
Tant m'és. Ells presumeixen
d'adorar els seus cans i tanmateix
en dos divendres els veuré
desorientats, fent voltes pel parc,
rastrejant, fent-se ferides als
                                              morros
per la desesperació. L'abandó
és un fet tan devastador
que deixa el cor inservible.
L'esmicola, el rosega.
Fins al meu darrer sospir.

Detest la gent que llença
sense consideració
els objectes quan encara alenen.
Ens acompanyen
durant una successió de dies,
viuen els nostres moments íntims.
Mai m'he desprès
                            d'una sola sabata.

Detest la gent que menysprea
el valor dels objectes,
que menysprea
l'amor que ens demanen,
els secrets que ens guarden,
les ocasions que ens protegeixen.
És dolorós
acomiadar-se d'un objecte.
L'estèrnum es contreu.
Imagines
el seu crit,
imagines el seu desconsol.

Tota relació, per breu
que sigui, es mereix un comiat,
un ritual que doni valor
al compartit i possibiliti l'avanç.
La decisió del pare
de partir o lluitar al meu costat,
no ha passat per les meves mans.
Mai passa.

A cada pas deix dues petjades.
Damunt les molles,
el silenci. Tot tall al taló
retorna la sang al seu origen.

Per resistir el pas del temps
només necessit un vidre.


OFÈLIA SUÏCIDA

No respir
submergint el cos
en la immensitat de la mar.
Els dits es baten
contra l'aspror de l'arena,
la pell rebutja les algues,
la sal pertorba
el meu estat
i em convida, obstinada,
a fluir o a renegar.

Un altre intent:
succés frustrat.
Níobe assecant-se al sol.
No vull ser peix,
així que obr els pulmons
i respir.

La raó, la consciència, el pensament:
un mateix propòsit.
Tot el meu cos:
una rebel·lió. Escup
aigua. Un tauró devorant-me.
Una medusa.
Picor.
Roig de pell.
Orina infecta.

Deshidratació.

Cerc un nou horitzó.
Tanc els ulls.
Intent gaudir d'aquell instant
abans del descans de la consciència,
abans de l'abandó,
abans de la renúncia.
Accept el fracàs.
Bec aigua
per tornar
al nostre estat natural.

Descobresc el color de la pell
de dins de les parpelles,
el color del meu revés.
Hi veig més enllà del calidoscopi,
més enllà de la realitat
d'aquests darrers dies.

I arrib a la música:
la mar.

Torn al nostre estat natural.


LA TRANSCENDÈNCIA

El cel anuncia
l'arribada del vent.
Surt al balcó
per intuir el moviment
de les ones.

Quina son!

Enumer les ombres
que passegen per la vorera.

Un infant espolsa
una copinya
amb arestes.
La besa.
La guarda
a la mà, tancada.
Camina.

I l'univers resta indiferent.

- - -

Agnès Llobet. Poemas escogidos de "L'incendi de les papallones". Edicions del Despropòsit. 2015.

Podéis ver más del poemario y del espectáculo teatral asociado en este enlace: L'INCENDI DE LES PAPALLONES.